Escrits – Laia Monfort

Em dic Laia Monfort Rodríguez i aquest any estic fent I Batxillerat Científic. Les coses han començat a ser més complicades del que eren abans, però s’han de seguir els camins per aconseguir complir somnis algun dia. El meu tutor d’aquest any, el Jordi Carvajal diu que la vida d’un bon estudiant és la més dura, cada cop estic més segura de la raó que té.

LaiaMonfort

Com persona que sóc, de tant en tant m’enfonso, em deprimeixo, al veure que el sacrifici d’estudiar molt per a un examen, al final no es veu al resultat. I en aquellsmoments, de dies negres, penso que ja està, que no serveixo, que mai podré aconseguir el que realment vull. Llavors recordo que això no és així, que fa un any l’institut em va atorgar un premi a l’esforç i afany de superació: els premis MAI. Uns premis que em van omplir de felicitat; va ser un dia fantàstic, era el meu dia i el dels altres alumnes premiats. Recordo que tots teníem molts nervis, però tots estàvem realment emocionats, teníem allà tot el professorat escoltant-nos, teníem antics professors que es sentien molt orgullosos de nosaltres i teníem les nostres famílies,amb llàgrimes als ulls.

Uns dies abans, vam haver de redactar el que volíem expressar al ser premiats amb aquest premi. Recordo que em va costar molt redactar-lo, mai estava satisfeta amb el que escrivia i, un cop ho tenia escrit, m’ho llegia constantment per trobar-hi millores. Era un dia molt important, volia que tot sortís bé.

Ara puc afirmar que aquest reconeixement al meu esforç dia rere dia, m’ajuda sovint a seguir endavant, a no rendir-me quan alguna cosa no surt com s’espera o directament no surt, a seguir lluitant per aquelles fites que un mateix es proposa, siguin d’estudis o de vida personal.

Amb aquest premi m’he adonat que, a vegades, t’esforces i et sacrifiques per no acabar rebent res i que en aquell moment és quan has de demostrar més que mai que tu vals per tot allò que et proposis i que ningú és més que tu.

A dia d’avui, encara m’emociono quan recordo aquells premis; mai s’han de perdre les ganes de lluitar.