Escrits – Mireia Manrique

Al 2012 vaig guanyar el premi Mai. Jo anava a 2n de l’ESO. Recordo perfectament com una professora de matemàtiques em va dir que sortís al passadís. Em vaig espantar ja que no tenia ni idea del que m’anava a comunicar. Quan em va dir que ens veuríem al seminari de mates, molts pensaments van creuar la meva ment. He fet alguna cosa malament? Què pot ser? No podia deixar depensar que eren males notícies.

MireiManrique

Però, quan vaig arribar a casa, la meva germana em va dir que ella també havia hagut d’anar a parlar amb els professors al seminari. Una vegada que ja sabia el que representava anar allà, els meus nervis van desaparèixer, estava feliç. Jo havia sigut escollida, de tots els estudiants, jo.

Els meus pares estaven molt orgullosos de nosaltres. Vaig estar pensant molta estona: què he fet per merèixer aquest premi? Que tinc d’especial que els professors han vist? El dia dels premis em vaig adonar realment del que significava això. A l’escoltar els meus companys, la meva germana, vaig veure que no era res de l’altre món el motiu pel qual ets premiat, sinó per les petites coses que fas cada dia, per donar el màxim de tu, perquè saps el que has de fer per lluitar pels teus objectius i no deixar que ningú destrossi els teus somnis.

Aquestes coses les sap tothom, però no tots les posen en pràctica i jo, sense adonar-me’n, les he tingut molt presents durant l’escola primària i secundària.

Simplement, no les veia ja que per mi és una cosa essencial que tots tenim a dins nostre.

Per acabar, m’agradaria dir que tant a l’escola primària com aquí a l’institut, m’heu ensenyat a ser millor persona. Tots heu posat de la vostre part per guiar-nos.

Gràcies a tots i felicitats als guanyadors d’aquest any.