Soc la Sandra Pérez, exalumna de l’institut entre els anys 2003 i 2009. Vaig rebre el Premi Mai al curs 2006-2007, quan jo feia 4rt d’ESO.
Any 2003, començo un nou curs, però ara, en aquell lloc que la meva mare sempre em deia quan era petita “l’escola dels grans”. Aquest primer curs sempre es difícil: noves assignatures, nivell més alt, nous amics… Però jo vaig tenir la sort de tenir a prop a una gran persona, una magnífica tutora, la Mai.
Any 2004, començo segon molt contenta perquè torno a tenir la Mai de tutora. Arriba el nadal i tots marxem de vacances mot contents, però la tornada ja no ho va ser tant: la Mai no hi era. “Està malalta i de moment no podrà tornar”, ens deien. Acaba el curs i arriba el desitjat estiu. El que no sabíem és que aquell estiu marcaria un abans i un després en totes aquelles persones que vam poder gaudir d’ella.
Recordo el dia que em van dir que rebria aquest premi. “Jo?”, em vaig preguntar a mi mateixa… “Per què?” Aquell any la meva mare va ser operada de càncer, i la veritat és que encara estic sorpresa de com vaig fer que aquesta situació tan desagradable no afectés el meu ritme a l’escola. Us haig de confessar que no sé si aquest va ser el motiu, però si no ho va ser, jo mateixa em premio per això.
El dia de l’entrega del premi, em podrien haver donat l’òscar a la millor actriu dramàtica, perquè no vaig deixar de plorar en tot l’acte, fins al punt que no vaig ni poder llegir allò que portava dies preparant. És el que té barrejar nervis amb adolescència.
Ara ja tinc 24 anys, he passat per la universitat i per altres estudis, i he tingut una gran varietat de professors. La veritat és que no totes les experiències han sigut bones, i això et fa valorar allò que has tingut abans. Per això aquest premi no el valoro com a tal, sinó com una forma d’agrair a la Mai la seva feina com a professora.
premis mai 